22 de febrer 2008

El verd no és un monocultiu d’esquerres


La preocupació pels temes ecològics, el canvi climàtic, la biodiversitat, els residus desaforats, o les energies renovables, entre d’altres, no és exclusiva de l’esquerra nominal, de l’esquerra de disseny, de l’esquerra de saló. Ni de bon tros! En alguns moments sembla que aquests partits s’irroguin de forma exclusiva i excloent, com si la defensa, o l’argumentació de qüestions ambientals es tractés d’un monopoli comercial en el seu poder. I no és això!

Moltes altres opcions polítiques tenen el medi ambient entre els seus continguts programàtics i en els seus idearis conceptuals. Probablement no varen néixer amb “la qüestió verda” com a element nuclear del seu manifest constitucional –perquè quan varen ser fundades aquesta qüestió no era preocupant–. Però amb el pas dels temps han anat incorporant qüestions mediambientals entre els seus punts més destacats, de forma substancial i prioritària, tant –per no dir més– com els tradicionals partits autodenominats “verds”. I aquest és, sens dubte, el cas de la federació de Convergència i Unió.

A Suïssa –on les últimes eleccions al Consell Federal, assimilables a les nostres generals, varen tenir una participació del 42% –, mes enllà del ja tradicional partit dels verds, va irrompre en els darrers comicis una nova força, els “Verds Liberals” (Die Grünliberalen). Aquest és un partit de centre que ha obtingut tres diputats, i que té com a prioritat una economia social de mercat, i una intervenció mínima i controlada de l’Estat per corregir les disfuncions del mercat. És un partit conservador, però no retrògrad, que postula per davant de tot un gran respecte per la persona (enlloc de fer-ho per l’Estat).

Die Grünliberalen és un partit acabat d’estrenar que posa en evidència que els temes ecologistes es poden abordar perfectament des d’una opció política que no sigui estrictament d’esquerres.

Suïssa és un país de paisatge variat –llac, plana i muntanya–, com nosaltres –mar, plana i muntanya–, i amb d’altres punts en contacte com ara una vocació industrial i terciària (turisme), el plurilingüisme convivencial, la democràcia directa, un país de pas i amb immigració assumida de forma integradora... La Confederació Helvètica i Catalunya són dos països en què el medi ambient i el paisatge hi tenen un pes important. I un canvi en el clima i en els comportaments hídrics els pot afectar molt.

A banda de la situació suïssa, a casa nostra també tenim partits de centre preocupats pel medi ambient, encaminats a la planificació a mig i a llarg termini d’aquest tema, i per això incorporem amb contundència propostes ecològiques en els nostres programes. Si les urnes diuen que els podem desenvolupar directament, no caldrà que hagin d’aparèixer partits com el Die Grünliberalen, perquè nosaltres, i estic parlant de Convergència i Unió, representem amb intensitat i convicció aquests principis.
Una mostra d’aquesta preocupació és el decàleg de propostes medi ambientals que jo mateix he dissenyat per les comarques gironines. Deu projectes que defensaré a Madrid si resulto escollit senador en les properes eleccions generals. Unes propostes que vetllen per la bioversitat, l’autonomia energètica, el medi ambient i el nostre entorn.

Propostes verdes


Fa uns dies llegia a la premsa que Barack Obama, candidat republicà a la Casa Blanca, també era el candidat verd. Abans que es publiqués aquesta notícia ja hi havia companys que tot fent broma em deien així, “el candidat verd”. No cal recordar que avui tots els partits hem de procurar pel medi ambient, pels ciutadans, pel nostre entorn, pel planeta i la seva biodiversitat. Aquests temes no són patrimoni de ningú en particular ni tampoc de les esquerres.
En la darrera legislatura he estat el portaveu de CiU a la comissió de Medi Ambient del Congrés dels Diputats, i ara em presento al Senat, amb un decàleg “verd”de propostes mediambientals pel nostre territori. Una de les més ambicioses és el parc eòlic marí, del qual ja hem parlat. Una font d’energia neta i inesgotable emplaçada mar endins i sense l’impacte visual que ocasiona un conjunt de molins altíssims a la carena de qualsevol muntanya.
Amb tot, qualsevol aportació en matèria de biodiversitat, encara que no sigui tant ambiciosa com aquesta, és bona. Mesures com la creació d’un codi de la construcció urbanística, la “mediambientalització” de l’administració local, una política fiscal que afavoreixi el medi ambient, o la potenciació de polítiques ambientals en el sector turístic, per posar només un exemple.
A més de prendre mesures pel nostre entorn també cal crear instruments que el vetllin constantment, com el consell d’experts, que perfectament podria tenir la seu a Girona. O l’Institut Tecnològic del Peix, un centre per l’estudi d’aquest animal, que ja havia proposat de dur a terme a l’Escala i que fins i tot tenia alguna conversa iniciada amb el departament corresponent a la Generalitat de Catalunya.