10 de maig 2007

L’equilibri del litoral

La llongada, com diem a l’Escala, és la delicada franja de la platja on conflueixen terra i mar. Un límit que oscil•la constantment, pel vaivé de les onades. Aquesta sorra banyada pel mar, a vista d’ocell, augmenta la seva àrea, i llavors passa a denominar-se “litoral”, amb tot el que comporta d’activitat i ocupació del territori.
Precisament el litoral és una superfície que en els últims anys ha sofert moltes transformacions: la construcció de ports esportius, marines seques, passejos, carrers, habitatges...
L’acció humana en aquest territori, també ha estat subjecta a tendències o modes més o menys intervencionistes, i és precisament en els últims anys quan ha gaudit d’un canvi de plantejament. Ha passat d’un “campi qui pugui”, en què es varen portar a terme passejos marítims, millores a la zona marítimo-terrestre, espigons, actuacions que potser augmentaven el valor especulatiu de la zona, però que ho feien des d’una posició molt més agressiva de l’administració central; a la filosofia que impera en aquests moments: més medi ambiental, preservacionista, molt més recessiva pel que fa a la intervenció de l’home en el litoral.
L’actual plantejament es reflecteix de forma indubtable en les polítiques del PSOE, i la Direcció General de Costes, del Ministeri de Medi Ambient, ho aplica en el seu dia a dia. Els anteriors governs, especialment el del PP, endegaven projectes i iniciatives que comportaven la creació de passejos, dics, ports esportius... formigó, en definitiva. Però aquesta manera de fer ha canviat de forma radical amb el govern del PSOE, que ha deixat enrere la política de ciment, per deixar pas a una de més mediambiental, de recuperació de zones d’interès paisatgístic i natural.
Aquesta manera de fer es veu palesa en la resposta que va donar el director general de Costes, José Fernández Pérez, en una comissió de Medi Ambient del Congrés, arran d’una qüestió que vaig formular jo mateix. Fernández va afirmar que un dels grans reptes era “la protecció i la conservació eficaces dels sistemes litorals i marins”, així com també “la recuperació de la naturalitat de la costa”.
Hi ha alguns punts d’aquest posicionament del PSOE que podríem compartir, però aquesta actitud també té altres vessants negatives, per la paralització i el perjudici d’activitats relacionades amb el turisme que es desenvolupen en el litoral i que són un revulsiu de l’activitat econòmica de la zona.
En aquesta matèria estaria bé trobar un terme mig, per la importància que tenen alguns projectes d’arranjament i millora del litoral, i pel valor de la preservació dels nostres espais naturals. Un equilibri amb el desenvolupament humà a la zona, que ben sovint està molt lligat amb el turisme.
Així doncs, arran d’aquesta política del PSOE a l’Escala hem vist com s’alentien alguns projectes pendents, tot i els esforços que hi ha posat l’Ajuntament. Em refereixo al camí de ronda de la Clota a Montgó, la Mar d’en Manassa, les fases ulteriors del camí de ronda de l’Escala-Empúries, o la recuperació de la platja del Riuet.
Confiem que seguint la llei del pèndul es recuperi el seny de les polítiques lligades a la costa i es trobi un punt d’equilibri intermedi, entre l’actuació agressiva i massa constructiva del territori, que en part s’ha volgut aturar amb el Pla Director de Costes de la Generalitat; i la filosofia que pretén expulsar tota activitat humana del litoral, amb tota la càrrega de perjudici que representa pel benestar econòmic de molts ciutadans. Caldrà veure cap a on anem amb l’aplicació de l’Estatut.

* Article publicat al setmanari Empordà el 8 de maig de 2007.