24 d’abril 2007

L’aigua, cicle complert: un terciari

Des de fa uns quants anys l’Escala compta amb una Estació Depuradora d’Aigües Residuals, EDAR, una important inversió de la Generalitat i el Consorci d’Aigües de la Costa Brava. Una obra que ha compensat tots els anys que el municipi ha estat pagant el cànon de sanejament sense comptar amb la instal•lació adequada.
Després de tots els esforços, hem aconseguit una infraestructura de gran envergadura, amb una important projecció de futur, que soluciona el problema de les aigües brutes. Però encara que s’hagi fet una gran inversió, la depuradora no es valora en la seva justa mesura, perquè no es tracta d’una actuació que es vegi a diari, ni que sigui admirable per la seva bellesa, o per la seva repercussió urbanística. És un d’aquells serveis que passen desapercebuts, dels que no se’n parla mentre funcionen correctament.
Tot i això, aquesta obra encara es pot complementar, i cal fer-ho amb una última actuació, amb el tractament terciari. Una instal•lació que completi el cicle de l’aigua, que després de ser utilitzada i depurada, pugui ser reutilitzada. Perquè hi ha una gran diferència entre llençar-la al mar, com passa actualment, o poder-li donar unes altres finalitats, estalviant així l’aigua de boca que dia a dia s’utilitza per cobrir aquestes necessitats.
Avui, la cultura de l’aigua és omnipresent, per això cal gestionar correctament la demanda, vigilar-ne el consum a través de campanyes de conscienciació, i si cal amb política tarifaria. Cal procurar tancar el cercle, fent que el seu cicle sigui complert. Per això és important redreçar el pas que es fa ara a l’Escala i evitar que l’aigua depurada, però no apta per al consum humà de boca, no s’acabi abocant al mar. Així doncs cal dotar l’EDAR d’un tractament terciari, perquè aquesta aigua es pugui utilitzar per tot un seguit d’usos secundaris: el rec agrícola, de jardins, de camps de golf –urbanitzats, o no–, la neteja de carrers i cotxes, o altres usos domèstics.
El conseller de Medi Ambient ja s’ha compromès solemnement a portar a terme aquesta instal•lació en el termini de temps més breu possible. I l’Ajuntament de l’Escala vetllarà perquè es compleixi, per arribar a tancar el cicle de l’aigua en el seu municipi, per reciclar-la i evitar que es malbarati sobretot en una època on cada gota és important. Per això, d’ara en endavant cal dotar les noves urbanitzacions dels sistemes necessaris, perquè se’n puguin beneficiar tant bon punt el sistema terciari entri en funcionament. Una doble canalització que condueixi als habitatges tant l’aigua d’ús personal, com la de sistemes secundaris.
L’Escala, compromesa amb el medi ambient, vol estar a l’avantguarda en el tractament racional de l’aigua. Ja sigui exigint la implicació de l’ACA, o fent les actuacions pròpies que li pertoquin.

* Article publicat al setmanari Empordà, el 24 d'abril.

"L'Escala de colors"

El 1999, quan amb el grup de CiU ens presentàvem a la reelecció, enfrontant-nos a una candidatura socialista molt forta, que volia recuperar el govern que els semblava que havien perdut per accident quatre anys enrere, vàrem utilitzar un missatge de campanya que deia “L’Escala ha passat del blanc i negre, a una escala de colors”. Amb aquesta frase preteníem recollir el canvi que havia sofert la vila amb el nostre mandat, i al mateix temps contrarestar l’eslògan del PSC, “Canviant l’Escala de valors”.

D’aquesta manera, el joc estava servit, i era senzill fer-se la pregunta irònica de si els valors de què parlaven els socialistes eren els cadastrals, els mateixos que els havien dut a la desfeta, a perdre el govern de l’Escala, quatre anys enrere.

Ara, passats vuit anys, resulta entre divertit i irònic, comprovar que el PSC plagia aquella idea dels colors de l’Escala, en el títol d’un llibre de l’actual cap de llista socialista, Estanislau Puig. El mateix autor explica que, “l’Escala ha deixat de ser en blanc i negre... per ser una vila de colors”.

No sabem si aquest és un comportament a la japonesa o a la italiana, societats on només es copien les millors idees; o si aquest títol està influït per la recent iniciativa municipal de pintar els fanals del Camí Ample de colors, que per cert, cada dia tenen més i més adeptes, fins al punt que ens veiem obligats a valorar si hem de pintar més enllumenat amb aquest estil.

Estem contents que al PSC li agradi la nostra idea, que la subscrigui. No tenim cap problema per compartir-la! És més, ens complau, ens afalaga, que el grup que té tres regidors a l’Ajuntament de l’Escala, la meitat dels de CiU, tingui les mateixes idees que nosaltres, i faci públic un elogi encobert, on es reconeix la bona gestió que hem fet en els últims temps, i que es reconeguin els colors que han aparegut a l’Escala, com la millora de qualitat que va suposar passar dels televisors en blanc i negre als de color.

No podem fer altra cosa que donar les gràcies pel compliment, per l’adhesió, pel reconeixement de la feina que hem fet fins ara, sobretot venint del grup que va darrera nostre en representació municipal. Però tot això no ens ve de nou perquè el mateix conseller Castells, en la conferència que va fer recentment a l’Escala, ja va reconèixer l’alt nivell de vida que hi ha al municipi, i en conseqüència de l’esforç; que fan, i han fet tots els escalencs, per aconseguir-ho. Un treball conjunt en què la gestió municipal que ha fet el nostre grup, CiU, com a mínim hi deu tenir alguna cosa a veure, no?

* Article publicat al Diari de Girona, el 24 d'abril.

23 d’abril 2007

FANALS DE COLORS

Passejo pel Camí Ample de l’Escala per veure de prop com han quedat els treballs de millora, per saber si cal una segona capa de pintura als fanals que tant d’interès han despertat. A mig passeig, quan estic a prop del llum de color taronja, veig de lluny la Martina que lentament fa camí cap a on sóc jo. Ja passa dels 80 anys però desprèn tanta energia i vitalitat que ningú no ho diria.
- Què fas per aquí? Que no has de ser a Madrid, avui?
- Si no hi sóc gairebé mai!
- És que se’m fa estrany trobar-te aquí! –diu mentre deixa el cabàs a terra–.
- Estava mirant el resultat dels treballs que hem fet aquí, al Camí Ample,: l’ampliació de la vorera, la nova pintura dels fanals...
- I no hi posareu cap banc perquè ens hi puguem asseure?
- Doncs sí, ho farem, però encara no els hem pogut instal•lar. Hi posarem bancs i papereres. Però... diga’m, què et sembla de moment?- Ho dius pels fanals de colors?
- Doncs, sí. Des que els vàrem pintar tothom en parla, no han deixat indiferent a ningú.
- Mira, a mi m’agraden! Em semblen molt originals, diferents, i amb un punt de provocació! Estan molt bé!
- Me n’alegro!
- A més, trobo fantàstic aquest eixamplament que heu fet a la vorera. Ara vaig i vinc per aquest carrer “a mis anchas”, com diuen a la meva terra.
- L’embelliment d’aquest carrer ha generat opinions de tota mena. Tant pots parlar amb algú a qui li agrada molt, com amb gent a qui no li agrada gens.
- M’acompanyes un tros? –i s’inclina per agafar el cabàs–.
- I tant! Però, deixa, Martina, deixa! Ja te’l porto jo.
- Bé, doncs moltes gràcies! No et diré pas que no! Treballa, ara que ets jove!
- Jove, jove...- Sí, home, sí! Què són cinquanta anys? –diu amb l’energia de sempre–.
- Mira, ara et confessaré una petita teoria que tinc.
- Com dius?
- Amb l’enllumenat de colors he arribat a la conclusió que hi ha dos grups de persones: les que ho troben bé, i les que hi estan més aviat en contra.- Sí, és clar! No deixen indiferent!
- Normalment als més joves els agrada aquest atreviment, i la gent amb més edat no ho troba tant encertat.
- Ah! M’agrada molt coincidir amb els joves! –em diu mirant-me als ulls i amb cara de nena entremaliada–. Sempre he tingut esperit juvenil!
- Saps, he rebut tota mena de comentaris. No fa gaire, un company de Consistori em va enviar un missatge per felicitar-me el sant tot ironitzant sobre els fanals de colors. Però no em va acabar de quedar clar si n’era partidari o no, suposo que també forma part de la comoditat de mantenir-se en l’ambigüitat.
- Al principi són molt xocants, però cada cop que me’ls miro, m’agraden més. I escolta, que això és una cosa bona pel poble!
-Doncs sí! És una millora substancial, visible, palpable, i d’un cost relativament petit. Hem fet la vorera més ampla, hem aprofitat els fanals que ja hi havia i els hi hem donat una capa de pintura, que encara que sigui de color, és una despesa assumible. És una actuació de baix cost que millora substancialment l’entorn.- Ara que ho dius! Hi ha una bona relació qualitat-preu! –diu tota alegre–.
- De vegades es fan altres inversions que són molt més costoses i que no repercuteixen en tants àmbits. D’aquesta se’n beneficien vianants, veïns, visitants...
- Oh! I també és una millora estètica! –puntualitza–.
- No sempre s’ha de fer tot nou de soca-rel, aquí per exemple hem aprofitat els fanals que ja hi havia.
- De vegades amb una mica d’atreviment, imaginació i creativitat poden sorgir coses que estan la mar de bé!
- Sí, però això no vol dir que s’hagi de fer amb tot!
- M’agrada molt que siguis atrevit, que facis coses com aquestes, que acceptis les crítiques i que siguis el primer a riure-te’n de tu mateix! T’ho dic jo que ja tinc una edat. –I mentre em diu això em pica l’ullet–

Acompanyo a la Martina fins a casa seva amb el meu cotxe, que estava aparcat uns metres més enllà. D’aquesta manera podem acabar de parlar de fanals i de colors. M’agrada l’esperit d’aquesta dona que encara que passi dels vuitanta sempre encomana empenta i il•lusió. I és que de vegades, l’edat de les persones no és la que reflexa el document d’identitat.

* Article puclicat el mes de març a L'Escalenc.