23 de gener 2007

El somni de l'aeroport de Girona


Fa deu anys tenia uns somnis entre els que hi figurava l’aeroport de Girona. En aquell moment era president del Patronat de Turisme de Girona i no només creia que aquestes instal·lacions tenien un gran potencial, que podien acollir vols xàrter per turistes amb destinació a Lloret, sinó que podien convertir-se en el segon aeroport de Barcelona, diversificant el volum de passatgers, un sistema de què disposen moltes metròpolis europees per descongestionar el trànsit.
Però en aquell moment les propostes podien gaudir de més o menys èxit depenent dels “opinadors” de torn. Fou una pretensió que va rebre tota mena de crítiques, tant positives com negatives. En aquell moment era impensable l’evolució que ha tingut, perquè una dècada enrere encara no havia eclosionat cap iniciativa privada que confiés i apostés per l’aeroport de casa nostra, encara estaven per néixer les companyies aèries de baix cost.
Gràcies a la confiança de Ryanair, a la seva valoració estratègica, avui l’aeroport de Vilobí està consolidat, té un gran trànsit d’avions amb tot el què comporta per la nostra demarcació, i per la Costa Brava. L’any passat l’aeroport va superar els 3,6 milions de passatgers, i aquesta companyia encara pensa en ampliar en dinou les seves destinacions europees.
A aquest èxit cal sumar-hi la propera obertura, el 29 de gener, del vol Girona-Madrid que portarà a terme la companyia SpanAir. Un projecte que no només ens unirà amb la capital de l’Estat Espanyol, sinó que encara augmentarà més el rendiment dels vols gironins connectant-los amb l’aeroport de Barajas. Així doncs, facilitarà a les persones del centre de la península que puguin aprofitar els vols de baix cost gironins, fent escala al nostre aeroport. Augmentant la rendibilitat de les instal·lacions, i possibilitant escapades a un entorns fantàstics com són els nostres, dels Pirineus a la Costa Brava.
Així doncs, si es produeixen les sinèrgies necessàries potser es podrà consolidar l’enèsim intent de connectar Girona i Madrid en un vol directe, un somni de molts ciutadans, de la Diputació, del Patronat... i meu també.

* Article publicat al setmanari Empordà el 23 de gener de 2007.

EL DARRER ARTEFACTE D’ETA HA SEGAT MOLTES ESPERANCES

Els darrer atemptat d’ETA sembla que ha truncat el procés que ens duia a la pau. L’artefacte col·locat a la T4 de Madrid, no només ha fet dos morts, sinó que ha segat moltes esperances d’acabar amb el conflicte armat, sagnant.

La primera reacció dels grups que hem recolzat el procés de pau ha estat de desconcert, d’estupefacció. Encara que el retorn a la violència fos una possibilitat real, la veritat és que preferíem pensar que era molt i molt remota. Però s’ha vist i demostrat que no.

Un cop superat el primer moment d’astorament, de paràlisi transitòria pel sotrac de la notícia, els partits hem fet un procés d’aproximació. Cal seguir endavant, mirar cap al futur, avançar, encara que no sigui en línia recta, sinó fent giragonses, però sempre fent passes en la direcció d’assolir la pau, la llibertat.

La posició de Convergència i Unió ha estat la de donar suport al govern estatal, a la seva política per acabar amb la violència, per aconseguir allò que és inabastable democràticament. Aquest és un objectiu noble que es mereix tots els esforços. La pau no ha de ser una idea manipulable per aconseguir més rendiment electoral, al contrari, al meu entendre aquesta és una qüestió d’Estat, que està per damunt d’interessos personals. Ens hi juguem vides, tranquil·litat, felicitat... és una fita massa preuada per perdre-la d’aquesta manera.

CiU, en cap moment, no va creure convenient la compareixença al Congrés del PSOE pel trencament de la treva amb la banda armada d’ETA. Aquest era un pas que propiciava actituds provocatives i contradictòries, una situació que algú va aprofitar per carregar de manera electoralista contra el govern. La sessió del 15 de gener va deixar un cert mal gust de boca, i vistos els resultats no ens queda cap dubte que va ser un intent de linxament polític. No hauria valgut més fer com en el procés de l’IRA i imposar una discreció absoluta? Dipositar tota la confiança en el govern, que és qui ha de liderar el procés?

El terrorisme és un problema massa important que només es podrà solucionar amb unitat, però no només la dels partits polítics, sinó també amb la de tota la societat civil. Cal que tothom treballi per la pau en un sol sentit: associacions de víctimes, universitats, sindicats, o patronals, per posar alguns exemples.

Posem el comptador a zero, comencem de nou, units, fent força. Els grans problemes necessiten grans solucions i en aquest cas la sortida és multifactorial, com ho són les causes de conflicte: cal una acció policíaca, judicial, però també necessitem que es treballi la via política. No crec que existeixi una única solució, sinó una resolució a diferents nivells.

Amb tot, la posició del Partit Popular, el major partit de la oposició, no em deixa ser gaire optimista en relació a aquest procés, perquè sacrifica la pau per treure’n un rèdit electoral, com si la fi justifiqués els mitjans.

* Article publicat a Hora Nova el dimarts 23 de gener de 2007.

22 de gener 2007

Presenta't a les eleccions!!!



Surto de l’església que encara ressonen pel meu cap les paraules de l’homilia que ens ha fet l’escalenc de l’any, mossèn Martí. Obro la porta del cancell i deixo passar la Maria Lluïsa que ve tot darrera meu. He d’aprofitar aquesta coincidència per felicitar-li el nou any.
- Bon any Maria Lluïsa!
- Bon any alcalde!
- Que sigueu molt feliços tu i els teus!
- Igualment, igualment...
- Ja he llegit el teu últim article a L’Escalenc.
- Ah! Sí? I què t’ha semblat? –Em pregunta. I ràpidament, sense esperar resposta, afegeix– Ja saps que no faig res més que recollir allò que sento pel carrer, oi Josep Maria?
- Segurament, però tinc la impressió que sempre reculls les opinions més crítiques, les més negatives envers l’acció de govern... la qüestió és menystenir els que manen.
- No t’ho agafis així –diu ella–. Al capdavall tu ets l’alcalde, i el responsable de tot allò que passa al poble, sobretot del que és dolent.
- I les coses bones es queden a la butxaca? –pregunto jo amb segones–
- Ja saps que sempre crida l’atenció allò que és més negatiu!
- Mira, no hi estic gaire d’acord! Però ara, amb temps, deixa’m que et recordi que ha arribat la teva oportunitat. Allò que estaves esperant!
- De què em parles? –diu la Maria Lluïsa amb cara d’estranyada i amb una certa ganyota–.
- De les eleccions.
- Amb què em surts, ara? –respon amb més estupefacció que si li proposés saltar en paracaigudes fent tàndem amb mi!–.
- Sí, dona. Si tu tens tan clar què cal fer, ara és la teva oportunitat que tot allò que expliques no es quedi només en paraules, i ho puguis posar en pràctica. Presenta’t a els eleccions amb algun partit, o crea’n un d’independent! D’aquí a cinc mesos hi ha eleccions municipals, una cita en què tots aquells que s’hi presenten parteixen de la mateixa posició.
- Ui, ui...
- T’ho dic de veritat! Proposa les teves idees obertament, com ho fas a L’Escalenc i no et faci por que la gent et recolzi. Mira, potser fins i tot jo et votaré. Sigues valenta, surt de la bardissa, situa’t al mig del ball i balla!
- Para el carro! Jo no hi haig d’anar a buscar res a l’Ajuntament!!! –em diu tot envermellint-se–.
- Oh! I et penses que els que hi som hi hem anat a buscar alguna cosa? –li contesto vocalitzant cada síl·laba–.
- Alguna cosa... –fa, intentant sortir d’aquest embolic d’alguna manera–.
- Ja ho veig! Estàs enrocada amb el tòpic que els que estan a l’Ajuntament ho fan per interès propi!!! Llavors, quan tu escrius a L’Escalenc ho fas per interès propi? O per col·laborar en l’interès general?
- Guinart... deixa-ho estar!
- Oh! Diga’m perquè “negueu als altres allò que us atribuïu a vós”? No trobes que aquesta cita bíblica és molt escaient?
- Què vols que et digui? Que tens raó?
- De tant en tant no estaria malament...
- Però d’on baixa tot plegat?
- Doncs, que ja fa temps que a L’Escalenc hi surten masses articles i opinions, editorial inclosa, que estan esbiaixats pel mateix patró. Al meu judici aquests escrits no recullen idees imparcials, neutrals, en relació cap al govern municipal, sinó tot el contrari.
- Home! No serà tant! –exclama–.
- No t’ho creus? Doncs, siusplau, presenta’m aquell “bon grup d’escalencs que varen reclamar fins a l’extenuació fer un pàrquing a la plaça Catalunya”!!! Perquè jo no els conec!!! N’hi ha alguna prova del “bon grup”? Què és “l’extenuació”? Van sortir en algun mitjà? Ensenya-me’n algun article que en parli, perquè això jo no ho he vist!!!
- Ara m’agafes... que no ho sé!
- O potser no s’havia de fer la plaça Catalunya perquè en aquell moment hi havia eleccions a la vista? Tu també ets dels que pensen que ara ens corre pressa fer l’aparcament soterrat perquè al maig hi ha eleccions?
- La veritat és que he seguit el tema i sé que fa temps que ho teniu previst.
- Bé, gràcies! I per cert, una darrera cosa? D’on ho has tret que s’ha projectat una rambla a l’avinguda Ave Maria? Amb un sol sentit de circulació? I a tu et sembla que ja té voreres? Sí, és clar que en té: algunes de 80 centímetres i d’altres d’1’5metres... Diga’m quin mal hi ha en millorar un espai públic?
- Home, jo em pensava que era una altra cosa...
- Deixem-ho estar que són festes?
- Sí, em penso que serà millor.

I d’aquesta manera posem el punt i final a la conversa, perquè si quan ens trobem en persona no té arguments per defensar les idees que esgrimeix demagògicament en contra del govern des de la seva secció, val més que ho deixem estar. Bé, que ho deixi estar... Avui sí que he justificat la meva fama de “renyaire”, però deixeu-me que us confessi que aquesta faceta és ben puntual! Bé, en fi, feliç any nou.

* Article publicat a L'Escalenc del mes de gener.

21 de gener 2007

Fins sempre, Lluís Parramont


Lluís, avui tothom parla de tu, però jo prefereixo recordar-te, fer-te present. T'haig de confessar que em costa trobar escenaris de l'Escala dels quals tu no formis part. Sempre tan obert, tan disposat a ajudar els altres amb la teva immensa humanitat.
Em fa mal, em dol profundament pensar que no et tornaré a veure; a tu, que formaves part d'aquest paisatge, de la meva vida, com de la de tants escalencs. Ja ho veus, això és el que passa quan sempre s'ha estat a punt per donar un cop de mà als altres. Aquesta era la màxima que aplicaves en tots els àmbits de la vida: com a empresari, com a polític, com a amic.
Des de molt jove vas tenir l'atreviment necessari per fundar la teva empresa, per arriscar, per donar feina a tothom qui t'ho demanava, amb totes les responsabilitats que això comporta. Vas ser capaç de donar vida, esperança, i crear bellesa al teu pas en el món de la construcció, pensant primer en els altres i sense esperar res a canvi. Et vas acostar a la política per la teva vocació de servei, per col·laborar amb el ciutadà anònim i no esperar-ne ni tan sols un «gràcies». Tu no volies escalar càrrecs, però vas ser prou valent per assumir responsabilitats, problemes i maldecaps, a canvi de res. Per això has estat tants anys actiu en els òrgans de direcció d'Unió de l'Alt Empordà i de Girona. Hauries tornat a ser regidor d'aquesta vila marinera, però malauradament el destí ens ha jugat una mala passada i no podrà ser. No obstant, el teu llegat, el teu tarannà constructiu i optimista seguirà amb nosaltres.
Però tot això que et dic, tu ja ho sabies. Deixa'm que avui proclami als quatre vents que per sobre de tot has estat un gran amic, absolutament lleial, capaç de defensar amb gran fermesa les persones en qui creies. Un incondicional que sempre hi ha sigut en els moments difícils. M'ho has anat demostrant amb el temps; amb els fets, aquí i allà; amb les nostres llargues xerrades al voltant d'una taula, parlant de l'univers i dels detalls, de tot i de res. Has estat un amic com n'hi ha pocs, d'aquells que ja no se'n troben. I com a tal et duré al cor, en aquell lloc on el temps no passa i s'hi guarden les coses importants.
Em resisteixo a acomiadar-te. No vull dir-te «adéu», deixa'm que només sigui un «fins sempre».


* Article publicat a El Punt i Diari de Girona, arran de la mort de Lluís Parramont el dijous 18 de gener.